Home Serveis Projectes Blog Equip

Una mostra dels vins valencians.

Beure per creure.
Una mostra dels vins valencians.
(Primer capítol)
Patrícia de Golferichs

 

Escric aquest article recordant una petita escapada que vaig fer, el setembre passat, a la comunitat valenciana. Amb certa vergonya accepto que he hagut de tenir una sogra valenciana per engrescar-me a descobrir aquest territori. Sempre he mirat lluny, com si fos una poció màgica amb la meva set de coneixement. Com més a prop, més em falla la vista i, aquest cop, no culpo a les meves 5 diòptries.

 

Però ja hi sóc o ja hi he estat o hi tornaré.

 

Avui em proposo fer una mostreta – tal com el títol indica - dels vins, dels personatges i dels territoris que vaig conèixer durant una setmana. Encara em falta recórrer el sud d’aquest país (els famosos fondillones d’Alacant) per ara, només he fet un bocinet d’un fondillón, això sí, de gran nivell. En el segon capítol us en parlaré. Per ara, us dono una primera pista: mentre escric aquest article, de fons m’acompanya Una Furtiva Lagrima, i el record d’aquell Elisire d’Amore.

 

Arribo a Requena, un poble d’uns 20.000 habitants, en plena gota freda. Afortunadament, aquest ha estat un dels territoris menys afectats. Al capvespre, passejo pel nucli antic, ells en diuen La Villa. És bonic veure-la tenyida del color dels millors brisats que m’he begut. M’allotjo a l’hotel Doña Anita a la Plaza de Albornoz, nucli dur del cas antic i punt de trobada dels turistes vitivinícoles. Si algun dia hi aneu, demaneu alguna de les habitacions amb vista a l’Església Parroquial del Salvador, jo no ho vaig fer, però hagués agraït el consell. És verema i pels carrers sinuosos de pedra, em creuo amb famílies de veremadors que s’allotgen, temporalment, en les petites cases que són el record d’èpoques passades millors. No pots deixar de visitar Las Cuevas de la Villa, la vida subterrània d’aquest poble. Construïdes en època musulmana entre el s.IX i XIII són testimonis, entre d’altres, de la gran riquesa vinícola, l’elaboració del vi i la seva conservació en grans àmfores.

 

 

Sopem al Mesón La Villa. No el destacaria per la seva carta de vins però sí per la seva amabilitat, la seva gastronomia i les coves que té dins del mateix restaurant. Em captiva un retall de diari que veig emmarcat a la barra.

“Muere un español de 107 años tras una vida bebiendo únicamente vino”. ABC 04/02/2016

 

En Ramón, propietari del restaurant, m’explica  sobre Utiel i Requena. Als d’Utiel se’ls coneix com a cabezones i als de Requena com vinagre. Jo ja m’imagino als Montesco i als Capuleto lluitant per un mateix territori. “Porque nunca hubo una historia de amor más triste que la del Bobal y su tierra”. La segona nit no vaig poder evitar mirar la pel·lícula de Romeu i Julieta.

 

 

Bienvenidos a la república independiente de mi bodega.

L’endemà visito Mustiguillo, el celler de l’enòleg Toni Sarrión, el gran ambaixador de la bobal. Aquest celler va decidir marxar de la DO Utiel-Requena per crear la seva pròpia: DOP Terrerazo (nom que prové de la mateixa finca). Cop de puny sobre la taula i molta empenta. En Toni creu amb el que fa i això ningú pot negar-li.

 

És setembre i plou, així que han hagut de posposar el dia de verema, la bobal segueix descansant a la vinya. Per mi una sort, puc comptar amb tot l’equip Mustiguillo per descobrir aquest projecte que elabora la seva primera verema l’any 1999

 

 

 

Ja us he avançat el seu punt més punky, ara us explico el meticulós.

La bobal és una varietat que, per defecte, fa molts quilos menys quan la treballes com ells. Vinyes velles, en vas, sense irrigar i estressant la planta al màxim per obtenir vins com Quincha Corral. Quan visito el celler, el Toni acabava de rebre la visita de Pedro Parra, el millor estudiós de sòls de tot el món. Estava entusiasmat. A les seves finques apareix la marga (argila saturada de cal), Finca Terrerazo és més calcària-sorrenca, i Finca Calvestra més argila petrificada amb llima i vetes de sorra. Ambdues donen nom a dos dels seus vins.

 

 

Cada maestrillo tiene su librillo.

Per verema, m’explica, fan dues o tres passades a la vinya per collir en el moment òptim i fer un joc de maduracions. Treballa amb llevats indígenes i en el cas del blanc, Finca Calvestra, fa amb maceració de pells, i en el cas de la garnatxa, utilitza la rapa i pigeage. El joc de les maduracions el trasllada al celler, combinant diferents “recipients” on elaborar les fermentacions (inox, foudre i botes velles d’Acàcia).

 

Com a gran producció elabora els Mestizaje, vins de cupatges que els pot trobar amb facilitat i amb una molt bona relació qualitat-preu. A partir d’aquests, ja fem el salt als monovarietals. La Garnatxa, Finca Calvestra (elaborat amb merseguera, una de les varietats autòctones de la zona), i Finca Calvestra i Quincha Corral (elaborats a partir de la bobal).

 

Bon treball de vinya i estudi de sòls, precisió a l’arribada al celler i les seves elaboracions, vins d’alta qualitat i un gran equip són les claus de l’èxit d’aquest celler.

 

 

De Mustiguillo a Mariano Cuevas. Dos móns dins d’un mateix territori.

En Mariano és un alquimista. Vigila què li deixes a prop que t’ho fermenta. És un dels grans abanderats dels vins sense sulfits afegits i de mínima intervenció. Fermentacions espontànies sense controlar temperatura i llevats indígenes.

 

 

El Mariano viu a la seva cova, La Portera. Un celler fet a sí mateix. No et sabria dir si el Mariano et fa la visita o tu t’autogestiones la visita. Un quid pro quo interessant. Amb ell descobreixes la màgia de l’espontaneïtat i el laissez faire. No carreguis una llibreta a les mans perquè el laberint d’explicacions et deixarà un garbuix de paraules impregnades a cada pàgina. Treballa diverses varietats entre les quals destaco la bobal i la tardana, tradicionals d’aquest territori i altres com la moscatell, syrah, monastrell i garnatxa, o fa coses tan originals com elaborar la macabeu amb lies de bobal. Així de singulars són els noms dels seus vins, manifestacions del que vol expressar: Enjoy, Brutal i Vi Viu.  No puc abandonar el Mariano sense parlar dels seus experiments: el seu licor de jingebre i la seva cervesa amb raïm tardana, la Marianer. Noves sensacions en boca. 

 

 

 

La Marina Alta Alicantina.

Visitar aquesta zona amb esperit vitivinícola és parlar de dos grans projectes. Curii, el celler de la parella Alberto Redrado i Violeta Gutiérrez de la Vega, que recupera varietats locals i un territori i el celler Gutiérrez de la Vega, conegut pel seu intens i original treball amb la varietat moscatell, i que pertany a la família de la Violeta.  

Començo a Xaló, una petita població de 2.700 habitants, on fermenten els vins del celler Curii. Em rep l’Alberto. Em situo 24 hores abans del meu pas per L’Escaleta, el seu restaurant de 2 estrelles Michelin a Cocentaina. Avui el conec amb el vestit d’elaborador de vi, però amb l’ànima d’un dels millors sommeliers del nostre país. M’emociona el respecte amb el qual escolta tots els meus comentaris i s’interessa pel que sento i expresso. Amb ell viatjo al passat d’un territori – la Marina Alta – conegut per la producció de panses fins al 1940, i després per l’elaboració de misteles. Una zona on només es van desenvolupar les cooperatives (la primera va néixer a Xaló l’any 1962) i el vi de consum propi. Ara hi ha cert moviment, m’explica tímidament l’Alberto.

 

 

Comencem a tastar directe de bota. La seva alineació és de primera divisió des de la primera ampolla. Una noche y un día. Podria semblar una cançó de Sabina però és el nom del primer vi del celler. Una porta d’entrada a la varietat giró, un clon de la garnatxa. Hi ha qui diu que és pròpiament una garnatxa però l’Alberto ho desmenteix. La giró és més tardana, té més acidesa, menor sensació golosa en boca, i és més terrosa.  A aquesta primera nota musical, li segueixen dos vins molt literaris.

 

 

Curii Sr.Hyde i Curii Dra Jekyll, de microproducció i 100% giró. Hyde, amb 60 dies de maceració, prové d’una de les parcel·les més antigues de la zona i es verema abans que la seva companya Jekyll. Un vi amb més càrrega d’alcohol, més acidesa i menys tanins i que ens recorda als aromes de la crema de cassís. Jeckyll, per contra, prové d’una parcel·la de marga. És un vi de tall més reductiu, menys maceració, menys ús del raspó, major càrrega de tanins però amb molta frescor. Dues vides d’un mateix ecosistema.

 

 

Per acabar amb els negres, tastem Curii Giró. Un vi que fermenta amb el foudre obert i amb una maceració de 30 dies amb les pells. Un vi que t’exigeix temps i paciència. Sembla que aquests dies n’hem guanyat una mica. Ara bé, cada verema és un món i respon a la diversitat climatològica del moment. Tot està subjecte a canvis.

 

 

Per últim, el seu blanc. Elaborat amb una varietat ancestral. La trepadell. De fet, en el mes pas per Off the Record Madrid, vaig tenir un enamorament sobtat, des del primer glop, d’aquest vi. L’entusiasme va ser tant gran que vaig recórrer els passadissos d’aquell petit palauet a tocar de la Gran Via, animant a tothom a tastar aquest vi. Amb menys de 450 ampolles de producció, em sento molt afortunada. Recordo que vam acabar amb totes les existències.

 

Tanco aquesta primera part, elevant la tasca que fa l’Alberto en defensa dels vins de la mediterrània, els quals ell anomena els vins del Sol.

 

Un passeig familiar de Curii a Gutierrez de la Vega. Pròxim capítol de l’article, la Mostra de vins valencians.